7. Desenvolupament del dibuix dels infants

En aquesta ocasió, l’activitat que hem dut a terme a la sessió està directament relacionada amb l'evolució del dibuix dels infants. Per treballar aquest tema, en primer lloc, cada grup, amb el material reciclat que havia portat de casa, va haver d’elaborar, en un període de temps limitat, una figura determinada. La docent anava indicant quina figura havíem de fer, ja fos un autobús, un tractor o un tren, a més de senyalar el moment que havíem de començar a construir-la i el moment que se’ns acabava el temps. No hi havia cap altra consigna que haguéssim de seguir, únicament havíem d'utilitzar el mateix material del qual disposàvem i crear una figura que s’assemblés el màxim possible a l’objecte indicat. Després d'això, havíem de fer una foto a les nostres creacions per, posteriorment, comparar-les amb diversos dibuixos d'infants.

D'aquesta manera, en aquesta entrada analitzarem i compararem les diverses representacions dels objectes creats per nosaltres amb material reciclat i els dibuixos dels nens que se’ns va mostrar, per tal de  reflexionar sobre els diferents elements que intervenen en una representació gràfica (color, forma, perspectiva…) així com fer una anàlisi de l’evolució del dibuix dels infants segons el seu desenvolupament, maduresa i concepció de la realitat.

En primer lloc, pel que fa a les representacions dels objectes que vam dur a terme a l’aula a través de materials reciclats molt limitats, es pot observar com les composicions estan basades en una estructura comú, molt influenciada per les concepcions que tenim de la realitat, formada per formes “mare”, formes geomètriques bàsiques. De la mateixa manera, els dibuixos dels infants també es caracteritzen per aquesta estructura i composició simple de formes “mare” (que s’ajusten en major o menor mesura a la realitat en funció de l’edat). Així doncs, es podria dir que les limitacions del material que teníem en l’activitat va provocar una simplificació de les formes de la mateixa manera que els infants representen la realitat.

Pel que fa als dibuixos dels nens i les nenes, en general també hem pogut observar que segueixen un mateix patró a l’hora de representar els diversos objectes, fent servir les mateixes formes geomètriques per fer la forma bàsica de l’objecte i fins i tot recorrent als mateixos colors i els mateixos detalls que els altres companys. De totes maneres, no sabem en quines condicions van realitzar els infants aquests dibuixos, si els dibuixaven a través de la seva representació mental del objecte o si els donaven una imatge de referència a l’hora de dibuixar, si ells també tenien limit de temps, etc.

Sigui com sigui, el que es pot deduir fàcilment és quins són els dibuixos fets per infants més petits i quins per infants més grans, ja que tots i cadascun dels elements dels dibuixos, com per exemple el context, la perspectiva, el color, la forma, etc, es van tornant molt més complexos i cada vegada són més fidels a la realitat de l’objecte representat. Un exemple clar són els dibuixos dels castells, els quals fins i tot estan contextualitzats dins d’una història de moros i cristians (segurament els alumnes relacionaven el concepte castell amb algun esdeveniment relacionat amb l’Edat Mitjana que devien haver treballat anteriorment a l’escola).

Continuant amb el context, podem observar com està molt present tant en els dibuixos dels nens com en les nostres construccions. Tant bon punt teníem finalitzada la forma de l’objecte principal que havíem de representar abans que no s’acabés el temps, nosaltres ens preocupavem de crear un context per l’objecte que al final el dotava de més sentit. El context que creavem estava relacionat sempre amb la funció de l’objecte i en l’espai que ocupa a la nostra realitat, per això consideràvem que quant més complex sigués el context, més significat adquiria l’objecte principal.  

La gran majoria dels infants també es van preocupar molt de contextualitzar els seus dibuixos, ja que tot i que en tots hi havia representat l’objecte principal, semblava que tot el dibuix tingués importància, no només l’objecte. Depenent del nivell de desenvolupament de l’infant, alguns dibuixos només incloïen algun personatge o un element molt petit (com per exemple l’autobús o el camp de futbol), i d’altres fins i tot volien representar una història, com per exemple els castells que hem esmentat abans, o també els tobogans, que volien representar escenes de la vida quotidiana.

També hem observat que la perspectiva dels objectes és un element que varia més si comparem les nostres representacions amb els dibuixos dels nens. Així com les dels nens comparteixen en la seva majoria les mateixes perspectives dels objectes (tots els busos miren cap el mateix costat, tots els trens van de costat, etc) les nostres fotografies mostren molta més varietat de perspectives, combinant vistes laterals, frontals, aèries, etc. També es cert que, treballant amb objectes en tres dimensions i poder fer la fotografia de la representació des de qualsevol angle donava peu a una facilitat que potser no la hauriem tingut a l’hora de dibuixar, però tot i així no es pot negar que a mesura que ens fem grans augmenta la nostra capacitat de jugar amb les dimensions i les perspectives de les nostres representacions.

Un aspecte molt curiós en relació a la perspectiva que vam poder observar en els dibuixos que van realitzar els infants dels tobogans va ser la seva perspectiva rebatida, la qual consisteix en dibuixar un mateix element combinant dues perspectives alhora. Així doncs, els alumnes van dibuixar el tobogan donant la mateixa posició a les escales que a la rampa, cosa que els va fer dibuixar totes dues parts en la perspectiva frontal.

A mesura que es van fent grans, els infants van fer servir cada cop més colors que coincideixin amb la vida real per representar els objectes, tot i que que fins i tot els més petits fan servir el color verd per representar el camp de futbol (amb més o menys protagonisme). Nosaltres teniem una gran limitació pel que fa al color degut a que els objectes dels quals disposavem eren reciclats i a l’hora de construir els objectes ens guiavem més per la forma que pel color, però tot i així no desaprofitavem cap ocasió per fer coincidir el color del nostre objecte amb la realitat, com per exemple la bossa de plàstic verda que vam fer servir per representar el camp de futbol.

És possible que així com alguns objectes són més representatius per la seva forma, com l’autobús (rectangle amb rodes) uns altres ho poden ser més pel seu color, com el camp de futbol (verd). El color, per tant, també és un element que enriqueix el significat de l’objecte, ja que si féssim servir colors diferents als de la realitat potser ens costaria més identificar l’objecte de la representació.

Per finalitzar, voldríem destacar que en una gran part dels dibuixos es pot observar una personificació dels elements, concretament del Sol, al qual li afegeixen elements característics dels humans, com els ulls i la boca. Aquesta personificació és present tant en dibuixos realitzats per nens més petits com en dibuixos realitzats amb més detalls per infants més madurs, cosa que porta a pensar que la personificació dels elements, en aquest cas, també és una qüestió adquirida o de costums, directament influenciada per l’animisme que presenten els infants.   

En conclusió, les representacions gràfiques dels objectes que realitzen els infants tendeixen cap al realisme en funció de l’edat, la maduresa, les consignes donades (en el cas que es donin) i l’entorn en el qual està socialitzat. Si fem un paralelisme amb les composicions que vam fer nosaltres a l’aula, podríem dir que les limitacions pel grau de desenvolupament i el context social que sofreixen els infants en les seves diferents etapes les vam poder experimentar gràcies a la limitació del material que disponiem. I aquesta limitació ens ha ajudat a observar com qualsevol representació està basada i formada a partir d’un cos geomètric o una forma “mare”, a partir de la qual, en funció dels recursos que té cadascú, es van formant figures més elaborades i detallades.

4. Geometria

La quarta pràctica que hem realitzat a l’assignatura de didàctica visual i plàstica ha consistit a realitzar dos composicions creatives a partir de retalls, tot jugant amb aquests, amb l’espai i amb el contrast entre blancs, grisos i negres. L’exercici va tenir dues parts, una en grup i la segona individual. A continuació comentarem, per ordre, les composicions que van sorgir, com van sorgir i a què ens ha recordat.

La primera part de l’exercici consistia en formar una composició a partir de dos fulls. Un blanc gran i un negre, més petit. Havíem de retallar el full negre fent com a màxim sis talls i, després, podíem moure les parts retallades però només fent uns moviments concrets (rotació, inversió,...). Aquest és un dels exemples que va crear una de les components del nostre grup.

Aquest segon resultat també el volem relacionar amb altres obres, tot i que aquests autors no treballen només amb la cromàtica blanca i negra. Així doncs, no hem relacionat la nostra composició amb les següents obres pels colors sinó per la tècnica o impressió que donen quan les observem. Sembla que les parts que la composen estan girades, rotades, col·locades fent un efecte mirall, tot i que en alguns casos aquesta sensació s’aconsegueix amb la combinació dels colors només.

Hermelindo Fiaminghi, Círculos con movimiento alternado (1956)

Juan del Prete, Composición con elementos geométricos (1949)

Juan Bay, Composición (1950)

La segona part de l’exercici, consistia en desenvolupar una composició a partir de figures geomètriques fetes de diferents tipus de papers. Els papers que ens van proporcionar eren de diferents textures, però sobretot, destacava la varietat cromàtica, que anava del blanc al negre format una escala de grisos. L’elecció dels tons dels papers el vàrem fer a partir de la idea principal en que vam inspirar la composició. La idea que volíem reflectir era ‘El paper reciclat’, que està format per diferents paperets i tons. La idea va evolucionar i el resultat va ser aquest:

El procés per a arribar a aquest resultat va ser el següent. Vàrem decidir que la figura seria un triangle i vam retallar els triangles en diferents mides, de petits a grans. Després vam decidir que a les quatre cantonades posaríem els triangles grans des dels quals sortirien d’altres més petits fins arribar al centre, on hi hauria l’únic cercle que seria d’un paper diferent, el paper reciclat.

Aquest exercici ens ha recordat a dues obres d’autors diferents que també treballen la geometria i els colors cromàtics grisos, blancs i negres.

Narciso Debourg, En Blanc et noir (1953)

Jesús Rafael Soto, Rotation (1952)

LINKS DE CONSULTA:

http://www.march.es/arte/madrid/exposiciones/america/los_artistas.aspx?l=1

6. La nostra caixa objecte

Tothom qui és capaç de sentir i d’emocionar-se guarda algun objecte, record o quelcom màgic dins el seu cor. Gràcies a la nostra tasca a la classe d’Educació Visual i Plàstica, hem aconseguit plasmar l’essència dels nostres objectes més representatius en una caixa. Aquesta però, no és una caixa qualsevol. Es tracta d’una caixa objecte.

En primer lloc, per poder entendre la importància d’una Caixa Objecte vam necessitar cercar alguna primera pista o ajuda del que havíem de construir. Cercant, vam trobar com a referència el següent autor: Joseph Cornell. Cornell va crear representacions tridimensionals de diverses caixetes i campanetes de vidre. De fet, la següent imatge és una de les seves creacions:

Creació de Joseph Cornell: representació tridimensional d’una caixa.

Partint de les obres de Cornell, ens vam posar a debatre de quina forma podíem representar en una caixa els diversos objectes tenint en compte que entre ells hi havia: un reproductor de música, un penjoll amb forma de mussol, un penjoll d’una pedra tallada, i un braçalet. Després de divagar i parlar, vam adonar-nos que tots quatre objectes tenien quelcom en comú. I és que tots havien participat en la nostra construcció personal. És a dir, que d’una manera o d’una altra havien participat en la formació de la nostra identitat i en el nostre procés de creixement personal.

Seguidament, vam començar a reflexionar sobre com es podia reflectir amb una caixa el terme “construcció personal”, sense afegir cap dels objectes personals. Al final, després de debatre què és per nosaltres la construcció personal, i inspirant-nos en les Matrioska, ens vam adonar que podíem fer caixes de diversese mides i posar-les unes dins les altres. De tal manera que, si anem traient tapes, anirem trobant caixes que mostraran la idea de “construcció”. A més a més, també vam intentar escollir colors vius que transmetessin vida i emoció i que, alhora, fossin colors que contrastessin i mostressin l’efecte d’encaix.

Per tal de poder construir les caixes vam agafar cartolines grans de colors. Primer vam fer la més gran, és a dir, la que contindria totes les altres caixetes. D’aquesta manera, cada cop que fèiem una caixa més petita li restàvem dos centímetres de cada costat, fent així cada caixa dos centímetres més petita.

Un cop vam tenir totes les caixetes, ens vam adonar que a l’interior de les seves parets podíem representar algun dibuix o forma que reforcés el concepte principal de la nostra creació abans d’enganxar una caixa sobre l’altra. Així doncs, vam decidir dibuixar: peces de puzle, engranatges, murs amb maons, peuets i empremtes digitals. Les peces de puzle mostren que a la vida pot haver-hi situacions o aspectes que no acabin d’encaixar però que ens ajudaran a ser qui som en l’actualitat. Els engranatges reforcen la idea de construcció i d’encaixar en la vida. Els murs mostren que amb maons i peces es pot anar construint el futur que podrem recórrer i avançar amb els peuets. Per últim, les empremtes reflectien la nostra pròpia identitat en la caixa.

A continuació, es pot observar el resultat de la nostra caixa:

A més a més, volem afegir que ens va semblar original la idea d’introduir un mirall en l’interior de l’última caixa, és a dir, de la caixa més petita perquè tothom qui obri la caixa i passi pels diversos estadis s’adoni que es tracta de la seva pròpia construcció i de la seva pròpia persona.

Per últim, creiem que aquesta ha estat una activitat que pot ser molt útil i positiva per ser duta a terme amb infants de qualsevol edat, de cara a la projecció d’aula. Creiem que és una tasca que pot donar peu a reflexionar sobre molts aspectes profunds de la personalitat, ja que el fet de portar objectes personals fa que els nens i nenes es coneguin més entre ells i es crei una cohesió de grup important. Per tant, és una activitat que no només desenvolupa la creativitat dels infants sinó que també promou l’empatia i els uneix. A més, incidim en el fet que és una tasca aplicable a qualsevol cicle perquè es pot adaptar a partir de diversos nivells de complexitat, és a dir, es poden fer reflexions més filosòfiques i complexes i d’altres més superficials però igualment importants i introductòries d’emocions i sentiments en els primeres edats.

BIBLIOGRAFIA

Joseph Cornell, Cajas llenas de imaginación. Disponible en: http://www.cromacultura.com/joseph-cornell-cajas-llenas-de-imaginacion

5. Color i forma: la pintura i el mosaic

En aquest exercici hem treballat a partir dels conceptes de color i de forma per crear una composició final en forma de mosaic. Aquest exercici ha constat de 3 parts diferenciades, en les quals hem participat de manera grupal, tant en la preparació dels colors del cercle cromàtic, l’aplicació de la pintura sobre paper humit amb diverses tècniques, com en la formació final del mosaic.

Tot i que a la pràctica anterior ja vam començar a treballar amb la forma, en aquesta hem introduït també el concepte de color, amb el qual hem experimentat sobretot a la primera part de l’exercici. Aquesta va consistir a explorar el cercle cromàtic a partir dels tres colors primaris, és a dir, el groc, el magenta i el cian. Barrejant els colors entre ells vam aconseguir obtenir els colors secundaris, taronja, verd i violeta, tot i que vam haver de corregir la quantitat de pintura que utilitzàvem de cada color primari per aconseguir el color secundari que buscàvem.

Quan ja vam trobar els colors secundaris, vam seguir barrejant aquests últims per ampliar la nostra gamma de colors que hi ha entre el violeta i el verd, aconseguint colors com el blau o el turquesa. Un detall en el qual ens vam fixar va ser que els colors que s’obtenien a partir de les barreges depenia molt de si els colors primaris que havíem utilitzat eren realment el magenta el cian i el groc, ja que altres grups que tenien pintures diferents i amb tonalitats que no eren exactament iguals obtenien colors secundaris i terciaris molt diferents dels nostres.

A continuació, un cop teníem la nostra gamma de colors escollida, vam passar a la segona part de la pràctica, que va consistir a fer servir les pintures per crear diferents composicions sobre paper que depenien de la premissa que se’ns donava per a cadascuna amb la finalitat d’obtenir formes irregulars o orgàniques amb la pintura i l’aigua.

Les pautes que se’ns van donar van ser:

• Humitejar el paper amb un cotó o esponja humida amb aigua fent ratlles. Després travessar perpendicularment aquestes ratlles d’aigua amb un pinzell amb pintura.
• Humitejar dins el paper amb aigua i posar-hi certa quantitat de pintura al centre, per tal de moure el paper de dalt a baix per formar gotes per tot arreu.
• Humitejar el paper amb aigua, llençar gotes de pintura i bufar amb canyes per orientar les línies i fer que es creuin.
• Humitejar el paper amb aigua i posar-hi pintura amb un raspall de dents.

Entre totes vam decidir que, per seguir un ordre, volíem utilitzar els mateixos colors i anar-hi incorporant un de nou a cada composició, és a dir, vam començar la primera utilitzant tan sols el turquesa, per a la segona vam mantenir el turquesa i hi vam incorporar el violeta, a la tercera hi vam sumar el blau i, per l’última, el groc.

Un cop aquestes composicions van estar seques, vam passar a retallar-les en quadrats de 5x5 cm per tal de crear una de nova, combinant quadrats de les quatre originals. L’objectiu era crear un mosaic a partir d’una selecció i una nova reorganització dels fragments quadrats  sobre una cartolina negra que vam fer servir com a base, agrupant-los sota un mateix criteri: una sèrie amb tres columnes - la primera amb taques, la segona amb esquitxos i la tercera amb una línia difuminada - .

Diversos artistes han jugat amb el color i les formes per tal d’expressar-se i crear obres d’art al llarg del temps, tant arquitectòniques, escultòriques, pictòriques i fins i tot audiovisuals. I dins la història, ja al període hel·lenístic trobem expressions artístiques realitzades amb la tècnica del mosaic, totes jugant amb el color i la descomposició i recomposició per crear una nova figura.

Un exemple molt més proper a la nostra època que també jugava amb el color i el mosaic per realitzar produccions artístiques és Antoni Gaudí, el qual utilitzava la tècnica del trencadís de rajoles de colors diversos per crear noves composicions. Aquest, però, no és tan fidel al color com a representació de la realitat, a diferència de l’exemple anterior.

Antoni Gaudí - Park Güell

Allunyant-nos del mosaic com a tal, volíem fer referència a dues obres pictòriques concretes. Si bé són dues obres realitzades amb pintura sobre paper o tela, visualment el resultat final és més proper a la reconstrucció que el nostre grup va realitzar, degut a la disposició dels elements i a la forma quadrada (quadrilàters) d’aquests.

Henri Matisse - The Snail

Piet Mondrian - Composition with Color Planes 5

Un altre exemple artístic menys conegut de com crear composicions a partir de colors i formes diferents és el Patchwork, l’art de crear obres artístiques a partir de retalls de roba de colors tot combinant-los de manera que es crea una peça que es denomina “quilt”, que pot representar tant una composició amb formes orgàniques com formes geomètriques. Tradicionalment es feien servir com a cobrellits, però avui dia s’ha guanyat un lloc entre les arts tradicionals i existeixen diverses artistes que fan servir diferents tècniques per crear aquestes obres d’art fetes de roba.

Little Village Wall Quilt - Rosalie Quinlan Desgins

En conclusió, trobem exemples de maneres molt diferents de crear formes, les quals depenen de com aquestes estan determinades i també de com s’observen i de l’experiència de l’observador. Aquesta composició de formes, com vam poder veure a l’activitat anterior, poden fer-se a partir del blanc i el negre i els seus contrastos, però quan s’incorpora el color, les possibilitats s’expandeixen. Incorporant el color a l’hora de crear formes permet crear més sensacions, depenent de com aquests es poden combinar segons la seva lluminositat, la seva saturació, de com es complementen, la sensació de fred i calor, entre altres.

BIBLIOGRAFIA:

The Museum Of Modern Art. Piet Mondrian, Composition with Color Planes 5. The collection. Disponible a: http://www.moma.org/collection/works/80692?locale=es

Wikipedia, la enciclopedia libre. The Snail. Disponible a: https://en.wikipedia.org/wiki/The_Snail

Wikipedia, la enciclopedia libre. Mosaico Helenístico. Disponible a:

https://es.wikipedia.org/wiki/Mosaico_helen%C3%ADstico

Antonigaudi.org. Disponible a: http://www.antonigaudi.org/

Material proporcionat a l’assignatura de Didàctica de l’Educació Visual i Plàstica.

3. Creació a partir de lletres

El tercer exercici que hem realitzat a l’aula de didàctica visual i plàstica ha consistit a realitzar una sèrie de composicions creatives basant-nos en un punt en forma de lletra, a partir de la qual ens havíem d’inspirar i integrar-la de manera natural dins de diverses composicions. L’exercici consta de dues parts diferenciades.

La primera part va consistir a crear un personatge a partir de la impressió d’una lletra. La realització d’aquesta activitat va requerir vàries sessions, ja que s’havia de dissenyar el segell de la lletra, construir-la, imprimir-la, deixar que s’assequés la pintura i finalment crear el personatge.

La lletra amb la qual vam treballar va ser escollida aleatòriament, escollint-la dins d’una bossa sense saber quina agafàvem. Després, la docent ens va comunicar que havíem de dibuixar la lletra que ens havia tocat en un full en blanc, amb l’estil que més ens agradés. La informació principal que teníem en aquell moment era que hauríem de realitzar un segell amb el disseny de la lletra que ens havia tocat, per tant l’única cosa que condicionava el nostre disseny era que aquesta havia de tenir gruix suficient per poder-la retallar.

Després de fer unes quantes proves i d’experimentar amb la nostra lletra, i quan vam aconseguir el disseny final, vam redibuixar-la a sobre de la plantilla de cartró i goma-eva per retallar-la i crear el nostre segell. Algunes de nosaltres vam tenir problemes a l’hora de retallar les lletres al cartró, ja que eren massa fines o tenien masses cantonades i es feia difícil retallar-les amb precisió. Pot ser si haguéssim sabut quin era l’objectiu de la lletra des del principi, hauríem dissenyat la lletra de manera que s’adeqüés més a l’activitat. Una cosa que vam haver de tenir algunes en compte era el costat de la lletra que retallàvem al segell, ja que si no ho fèiem bé la lletra podria quedar del revés a l’hora d’imprimir-la.

Un cop vam tenir els nostres segells fets, havíem d’utilitzar pintura negra per estampar les lletres sobre el paper marró que ens havia donat la docent. Les impressions havien de ser el més regular possible, per tant vam haver de practicar-les abans sobre un paper en brut per assegurar-nos que utilitzàvem la quantitat de pintura correcta, aplicàvem la pressió adient al segell, que dominàvem la tècnica, si necessitàvem alguna eina per ajudar-nos, etc.

Un cop ens vam assegurar que les impressions quedaven regulars, vam estampar-la dues vegades als papers finals i, un cop es van assecar, vam haver d’intercanviar-nos la lletra entre nosaltres i a partir d’aquesta crear un personatge. L’única condició era que la lletra havia d’integrar-se en el personatge sense modificar-la, i que havíem d’utilitzar retoladors negres de diferent gruix, per tal de donar-li textura al personatge i enriquir el dibuix. Podíem escollir l’orientació de la lletra i de quina manera la volíem incorporar al personatge, el qual podia ser inventat, abstracte, humà, etc. Entre les nostres composicions trobem una bruixa, un pallasso, una dama i un drac.

Mentre que la primera part es tractava d’una activitat més individual, en la segona part havíem de treballar conjuntament totes les membres del grup. A més, aquesta segona part de l’exercici va més enllà. Un cop havíem practicat el dibuix a partir de la nostra lletra estampada, vàrem escollir un nom, BIEL, que la professora va portar a la següent sessió imprès; una lletra gran a cada full. L’exercici consistia en fer una composició - dibuix a partir de les lletres del nom, integrant-les el màxim possible dins d’aquest i utilitzant diferents gruixos de línies i formes -fins i tot petits punts.

Primerament, amb les lletres ja retallades i la cartolina gran plantejada, vam començar a imaginar-nos què podríem fer. Vàrem organitzar les lletres de diferents maneres posicionant-les en diferents punts de la cartolina per veure quines possibilitats ens oferien. Després de pensar diferents opcions de dibuixos, la lletra B ens va suggerir que podia ser les botes d’un astronauta.

A partir de la idea de l’astronauta vam evolucionar el dibuix fent un esbós. La I seria l’anell d’un planeta, la L una part de la bandera que portaria l’astronauta a la mà, la E la base a partir de la qual dibuixaríem la nau espacial, i la B, finalment seria els pantalons del vestit d’astronauta en comptes de les botes. Aquest canvi sobre la B, el vam decidir després de parlar amb la professora que ens va orientar entorn les proporcions, ja que la B com a botes ens semblaven massa grans i, vam arribar a la conclusió que com a pantalons concordava millor amb les proporcions del personatge i de tot el dibuix.

Un cop ja teníem l’esbós plantejat, a la següent sessió vàrem enganxar les lletres allà on encabírem els dibuixos i vam començar a dibuixar, primer en llapis. Com que havíem portat diferents retoladors de diferents puntes, de més fines a més gruixudes, quan vam repassar el dibuix que havíem plantejat en llapis ens va quedar el dibuix definitiu.

Com es pot observar a la fotografia, les lletres queden totalment camuflades i integrades dins de la composició, fins i tot alguna no es veu. A més, també es poden observar de manera clara les diferents línies i com vam utilitzar els diferents gruixos depenent d’allò que el dibuix ens demanava.

En conclusió, els dos exercicis treballen la integració de les lletres en el dibuix. Aquest recurs ens pot servir tant per treballar les lletres de l’abecedari en sí o per motivar els alumnes a aprendre a escriure el seu nom o també ens pot servir per a que creïn històries amb la personificació de les lletres. Per tant, és un recurs interdisciplinar ja que no només treballa l’Educació Visual i Plàstica sinó que toca altres matèries en el mateix exercici.

Per últim, cal destacar les idees en que ens vam inspirar per fer els exercicis, que van ser els que la profesora ens va proporcionar a la classe. En aquests dos links (1 - 2) es poden veure diferents idees.

2. Elaboració d'una peça de roba

Tal com vam explicar a l’entrada anterior, a l’assignatura de Didàctica Visual i Plàstica havíem començat a treballar amb el punt, l’expressió mínima. Continuant amb aquest element clau,  vam realitzar un segon projecte. En aquest cas teníem tres premisses a complir: peça de vestir, incloure el punt i un patró que es repeteixi.

En funció d’aquestes tres consignes, totes ens vam posar a rumiar sobre quina peça de vestir faríem i com inclouríem el punt i el patró. Des del primer moment totes quatre estàvem d’acord que volíem fer un vestit. A partir d’aquí, vam compartir diverses idees sobre quina forma li volíem donar: escot paraula d’honor, amb tirants, per sobre dels genolls, llarg fins als peus… Després d’aquesta pluja d’idees vam pensar que, si ajuntàvem l’escot paraula d’honor i la llargària fins als peus, inclús amb cua, el vestit podria semblar el d’una núvia, idea que ens va semblar molt divertida i que vam tirar endavant.

El segon pas que vam seguir va ser decidir quin element seria el punt i com el distribuiríem pel vestit en forma de patró o textura. Després de diverses idees, vam escollir el mandala com a punt, i aquest element ens va fer sorgir la idea de calar el vestit com si d’un teixit es tractés, formant així el patró. Vam fer un primer esbòs del mandala, però era un disseny massa complex per tallar-ho amb les fulles en una sola sessió. Per aquesta raó vam haver de simplificar el nostre disseny, reduint-lo a 6 pètals disposats en forma de flor i 6 petits triangles omplint els buits que deixava la flor, tal com es pot veure en la següent imatge.

El fet de tallar un mandala sobre el paper ens va recordar als vitralls d’algunes esglésies i catedrals gòtiques, en les quals es juga amb les formes, els colors i el traspàs de la llum pels vidres. Així doncs, vam decidir que volíem traspassar aquest element artístic al nostre vestit, però reduint la combinació a només dos colors, ja que no disposàvem del temps suficient per poder utilitzar una gran varietat de colors i crear una harmonia entre ells. Després de tota aquesta presa de decisions, i seguint amb la idea del vestit de núvia, vam escollir els colors blanc i vermell com a principals.

Respecte als materials o papers que utilitzaríem, disposàvem del paper blanc bàsic per al cos del vestit, vam escollir el paper de cel·lofana per recrear l’efecte del vitrall i, finalment, el paper de seda per crear una llarga i vaporosa cua.

Ja a les següents sessions vam iniciar el procés d’elaboració del vestit. Vam començar amb la mesura del paper sobre la model i el tallat dels mandales, amb l’ajuda d’unes plantilles de cartró que vam preparar prèviament a la sessió. Aquest pas ens va portar molt més temps del que havíem planejat, ja que vam dedicar una classe sencera. Encara això, entre totes i amb l’ajuda de la professora vam aconseguir finalitzar-ho a temps.

Després, vam enganxar el paper de cel·lofana per darrere i vam provar com quedava sobre la model. Ens vam adonar que el vermell només era possible apreciar-lo si es superposava sobre blanc; per aquesta raó vam decidir que el dia de l’exposició la model vestís de blanc. En aquest punt també van afegir un velcro perquè la peça es pogués posar i treure sense trencar-se.

La resta del procés d’elaboració el vam fer amb el vestit ja posat. En aquest punt ens vam adonar que el vestit ens va quedar massa gran per a que ho portés la model que havíem decidit (la Paula), així que vam modificar la model per treballar amb més facilitat. A partir d’aquí vam continuar afegint dues tires de seda per donar-li forma al vestit, una per millorar l’efecte de l’escot paraula d’honor i l’altre per sobre la cintura, per tal de marcar-la. Amb el mateix paper de seda blanc també vam formar la cua, sobreposant fulles de paper des dels genolls fins a terra.

Per finalitzar-ho, i per tal de donar-li més caràcter de núvia al vestit, vam incloure complements com un ram de flors, un collaret, un anell i un vel, tot realitzat en les mateixes tonalitats i amb els mateixos materials.

Com anècdota curiosa, i per finalitzar, volíem expressar el dubte que ens va sorgir un cop vam provar el cos del vestit sobre la model. La base del vestit, en ser paper, no tenia cap tipus de forma ni cap element que marqués la figura de la model i, per tant, quedava totalment recte. A més, ens va sobrar paper de cel·lofana per sota, creant així un final encara més recte i totalment vermell, contrastant amb la resta del vestit. Tot això ens va recordar molt a un Kimono japonès, tant que no sabíem si canviar totalment el disseny del vestit. Finalment, però, vam creure que el vestit de núvia era molt més creatiu i elaborat.

Tot aquest treball ens ha fet adonar-nos, un cop més, que totes les nostres idees poden partir d’un sol punt.