3. Creació a partir de lletres

El tercer exercici que hem realitzat a l’aula de didàctica visual i plàstica ha consistit a realitzar una sèrie de composicions creatives basant-nos en un punt en forma de lletra, a partir de la qual ens havíem d’inspirar i integrar-la de manera natural dins de diverses composicions. L’exercici consta de dues parts diferenciades.

La primera part va consistir a crear un personatge a partir de la impressió d’una lletra. La realització d’aquesta activitat va requerir vàries sessions, ja que s’havia de dissenyar el segell de la lletra, construir-la, imprimir-la, deixar que s’assequés la pintura i finalment crear el personatge.

La lletra amb la qual vam treballar va ser escollida aleatòriament, escollint-la dins d’una bossa sense saber quina agafàvem. Després, la docent ens va comunicar que havíem de dibuixar la lletra que ens havia tocat en un full en blanc, amb l’estil que més ens agradés. La informació principal que teníem en aquell moment era que hauríem de realitzar un segell amb el disseny de la lletra que ens havia tocat, per tant l’única cosa que condicionava el nostre disseny era que aquesta havia de tenir gruix suficient per poder-la retallar.

Després de fer unes quantes proves i d’experimentar amb la nostra lletra, i quan vam aconseguir el disseny final, vam redibuixar-la a sobre de la plantilla de cartró i goma-eva per retallar-la i crear el nostre segell. Algunes de nosaltres vam tenir problemes a l’hora de retallar les lletres al cartró, ja que eren massa fines o tenien masses cantonades i es feia difícil retallar-les amb precisió. Pot ser si haguéssim sabut quin era l’objectiu de la lletra des del principi, hauríem dissenyat la lletra de manera que s’adeqüés més a l’activitat. Una cosa que vam haver de tenir algunes en compte era el costat de la lletra que retallàvem al segell, ja que si no ho fèiem bé la lletra podria quedar del revés a l’hora d’imprimir-la.

Un cop vam tenir els nostres segells fets, havíem d’utilitzar pintura negra per estampar les lletres sobre el paper marró que ens havia donat la docent. Les impressions havien de ser el més regular possible, per tant vam haver de practicar-les abans sobre un paper en brut per assegurar-nos que utilitzàvem la quantitat de pintura correcta, aplicàvem la pressió adient al segell, que dominàvem la tècnica, si necessitàvem alguna eina per ajudar-nos, etc.

Un cop ens vam assegurar que les impressions quedaven regulars, vam estampar-la dues vegades als papers finals i, un cop es van assecar, vam haver d’intercanviar-nos la lletra entre nosaltres i a partir d’aquesta crear un personatge. L’única condició era que la lletra havia d’integrar-se en el personatge sense modificar-la, i que havíem d’utilitzar retoladors negres de diferent gruix, per tal de donar-li textura al personatge i enriquir el dibuix. Podíem escollir l’orientació de la lletra i de quina manera la volíem incorporar al personatge, el qual podia ser inventat, abstracte, humà, etc. Entre les nostres composicions trobem una bruixa, un pallasso, una dama i un drac.

Mentre que la primera part es tractava d’una activitat més individual, en la segona part havíem de treballar conjuntament totes les membres del grup. A més, aquesta segona part de l’exercici va més enllà. Un cop havíem practicat el dibuix a partir de la nostra lletra estampada, vàrem escollir un nom, BIEL, que la professora va portar a la següent sessió imprès; una lletra gran a cada full. L’exercici consistia en fer una composició - dibuix a partir de les lletres del nom, integrant-les el màxim possible dins d’aquest i utilitzant diferents gruixos de línies i formes -fins i tot petits punts.

Primerament, amb les lletres ja retallades i la cartolina gran plantejada, vam començar a imaginar-nos què podríem fer. Vàrem organitzar les lletres de diferents maneres posicionant-les en diferents punts de la cartolina per veure quines possibilitats ens oferien. Després de pensar diferents opcions de dibuixos, la lletra B ens va suggerir que podia ser les botes d’un astronauta.

A partir de la idea de l’astronauta vam evolucionar el dibuix fent un esbós. La I seria l’anell d’un planeta, la L una part de la bandera que portaria l’astronauta a la mà, la E la base a partir de la qual dibuixaríem la nau espacial, i la B, finalment seria els pantalons del vestit d’astronauta en comptes de les botes. Aquest canvi sobre la B, el vam decidir després de parlar amb la professora que ens va orientar entorn les proporcions, ja que la B com a botes ens semblaven massa grans i, vam arribar a la conclusió que com a pantalons concordava millor amb les proporcions del personatge i de tot el dibuix.

Un cop ja teníem l’esbós plantejat, a la següent sessió vàrem enganxar les lletres allà on encabírem els dibuixos i vam començar a dibuixar, primer en llapis. Com que havíem portat diferents retoladors de diferents puntes, de més fines a més gruixudes, quan vam repassar el dibuix que havíem plantejat en llapis ens va quedar el dibuix definitiu.

Com es pot observar a la fotografia, les lletres queden totalment camuflades i integrades dins de la composició, fins i tot alguna no es veu. A més, també es poden observar de manera clara les diferents línies i com vam utilitzar els diferents gruixos depenent d’allò que el dibuix ens demanava.

En conclusió, els dos exercicis treballen la integració de les lletres en el dibuix. Aquest recurs ens pot servir tant per treballar les lletres de l’abecedari en sí o per motivar els alumnes a aprendre a escriure el seu nom o també ens pot servir per a que creïn històries amb la personificació de les lletres. Per tant, és un recurs interdisciplinar ja que no només treballa l’Educació Visual i Plàstica sinó que toca altres matèries en el mateix exercici.

Per últim, cal destacar les idees en que ens vam inspirar per fer els exercicis, que van ser els que la profesora ens va proporcionar a la classe. En aquests dos links (1 - 2) es poden veure diferents idees.

2. Elaboració d'una peça de roba

Tal com vam explicar a l’entrada anterior, a l’assignatura de Didàctica Visual i Plàstica havíem començat a treballar amb el punt, l’expressió mínima. Continuant amb aquest element clau,  vam realitzar un segon projecte. En aquest cas teníem tres premisses a complir: peça de vestir, incloure el punt i un patró que es repeteixi.

En funció d’aquestes tres consignes, totes ens vam posar a rumiar sobre quina peça de vestir faríem i com inclouríem el punt i el patró. Des del primer moment totes quatre estàvem d’acord que volíem fer un vestit. A partir d’aquí, vam compartir diverses idees sobre quina forma li volíem donar: escot paraula d’honor, amb tirants, per sobre dels genolls, llarg fins als peus… Després d’aquesta pluja d’idees vam pensar que, si ajuntàvem l’escot paraula d’honor i la llargària fins als peus, inclús amb cua, el vestit podria semblar el d’una núvia, idea que ens va semblar molt divertida i que vam tirar endavant.

El segon pas que vam seguir va ser decidir quin element seria el punt i com el distribuiríem pel vestit en forma de patró o textura. Després de diverses idees, vam escollir el mandala com a punt, i aquest element ens va fer sorgir la idea de calar el vestit com si d’un teixit es tractés, formant així el patró. Vam fer un primer esbòs del mandala, però era un disseny massa complex per tallar-ho amb les fulles en una sola sessió. Per aquesta raó vam haver de simplificar el nostre disseny, reduint-lo a 6 pètals disposats en forma de flor i 6 petits triangles omplint els buits que deixava la flor, tal com es pot veure en la següent imatge.

El fet de tallar un mandala sobre el paper ens va recordar als vitralls d’algunes esglésies i catedrals gòtiques, en les quals es juga amb les formes, els colors i el traspàs de la llum pels vidres. Així doncs, vam decidir que volíem traspassar aquest element artístic al nostre vestit, però reduint la combinació a només dos colors, ja que no disposàvem del temps suficient per poder utilitzar una gran varietat de colors i crear una harmonia entre ells. Després de tota aquesta presa de decisions, i seguint amb la idea del vestit de núvia, vam escollir els colors blanc i vermell com a principals.

Respecte als materials o papers que utilitzaríem, disposàvem del paper blanc bàsic per al cos del vestit, vam escollir el paper de cel·lofana per recrear l’efecte del vitrall i, finalment, el paper de seda per crear una llarga i vaporosa cua.

Ja a les següents sessions vam iniciar el procés d’elaboració del vestit. Vam començar amb la mesura del paper sobre la model i el tallat dels mandales, amb l’ajuda d’unes plantilles de cartró que vam preparar prèviament a la sessió. Aquest pas ens va portar molt més temps del que havíem planejat, ja que vam dedicar una classe sencera. Encara això, entre totes i amb l’ajuda de la professora vam aconseguir finalitzar-ho a temps.

Després, vam enganxar el paper de cel·lofana per darrere i vam provar com quedava sobre la model. Ens vam adonar que el vermell només era possible apreciar-lo si es superposava sobre blanc; per aquesta raó vam decidir que el dia de l’exposició la model vestís de blanc. En aquest punt també van afegir un velcro perquè la peça es pogués posar i treure sense trencar-se.

La resta del procés d’elaboració el vam fer amb el vestit ja posat. En aquest punt ens vam adonar que el vestit ens va quedar massa gran per a que ho portés la model que havíem decidit (la Paula), així que vam modificar la model per treballar amb més facilitat. A partir d’aquí vam continuar afegint dues tires de seda per donar-li forma al vestit, una per millorar l’efecte de l’escot paraula d’honor i l’altre per sobre la cintura, per tal de marcar-la. Amb el mateix paper de seda blanc també vam formar la cua, sobreposant fulles de paper des dels genolls fins a terra.

Per finalitzar-ho, i per tal de donar-li més caràcter de núvia al vestit, vam incloure complements com un ram de flors, un collaret, un anell i un vel, tot realitzat en les mateixes tonalitats i amb els mateixos materials.

Com anècdota curiosa, i per finalitzar, volíem expressar el dubte que ens va sorgir un cop vam provar el cos del vestit sobre la model. La base del vestit, en ser paper, no tenia cap tipus de forma ni cap element que marqués la figura de la model i, per tant, quedava totalment recte. A més, ens va sobrar paper de cel·lofana per sota, creant així un final encara més recte i totalment vermell, contrastant amb la resta del vestit. Tot això ens va recordar molt a un Kimono japonès, tant que no sabíem si canviar totalment el disseny del vestit. Finalment, però, vam creure que el vestit de núvia era molt més creatiu i elaborat.

Tot aquest treball ens ha fet adonar-nos, un cop més, que totes les nostres idees poden partir d’un sol punt.

1. Del punt al conte!

En les primeres sessions de Didàctica de l’Educació Visual i Plàstica hem treballat el concepte de punt. Gràcies als autors que ens van mostrar a classe, Donis A. i Nicolàs Piroux, sabem que el punt és la unitat més simple de comunicació visual i que, a més a més, el podem trobar a la natura i als entorns més propers. De fet, només amb punts de diverses formes hem creat la història d’un punt anomenat Taca Blanca, història que hem recollit en forma de conte inspirant-nos en diversos artistes comentats a classe que utilitzen sovint els punts: Joan Miró, Gustav Klimt etc.

Cal dir que més concretament ens hem inspirat en el conte “Pequeño azul y pequeño amarillo” de Leo Lionni, pel fet que ens va agradar molt com jugava amb les formes i els espais blancs. Seguint l’exemple i la tècnica de Lionni hem aconseguit jugar amb l’espai en blanc i situar els diversos punts en llocs estratègics de la pàgina permetent que l’infant deixi volar la seva imaginació i construeixi el significat del propi conte.

Seguidament, volem deixar constància del procès a partir de diverses imatges i també de les decissions que vam haver de prendre per aconseguir el conte:

És un conte per a infantil que pot utilitzar-se també a primària per tal de fer reflexions més profundes i complexes. A infantil volem treballar els colors, les formes, les textures i la història del conte. A primària però es pot dur a terme una reflexió més profunda sobre la diversitat. De fet, vam elaborar una dinàmica introductòria del llibre que permet reflexionar sobre el concepte de diversitat i també es pot aplicar a infantil tot i que no s’extreguin conclusions tan complexes. La dinàmica consisteix a enganxar “gumets” de formes i colors diversos al front dels nens i nenes i demanar que s’agrupin com vulguin. El resultat esperat serà que hi haurà una persona amb un gumet diferent que es quedarà sol o sola. A partir d’aquí es farà una reflexió conjunta sobre per què s’han agrupat d’aquesta manera i com s’ha sentit la persona del gumet diferent.

En primer lloc, vam escriure el text i vam dissenyar cadascuna de les planes tot discutint tècniques i materials diversos dels quals vam acabar emprant el collage amb diversos tipus de papers i goma eva, pintura, retoladors, cinta de carpinter, aeronfix, etc.  Cal dir que en aquest moment de l’elaboració del conte ens van sorgir molts dubtes sobre si el recurs plàstic que estàvem fent servir era massa pobre o simple. Però, finalment, vam decidir fer-ho d’aquesta manera ja que era la idea inicial i respectava la simplicitat de la disposició de les pàgines que buscàvem.

A continuació, vam realitzar el muntatge del conte on ens va costar posar-nos d’acord en certs aspectes com per exemple si calia posar explícitament la moralitat a la última pàgina. Al final, i gràcies als nostres companys i l’ajuda de la profesora hem decidit no posar-la ja que així donarem peu a una reflexió més oberta.

Per últim, volem comentar que ens ha agradat molt l’activitat ja que creiem que com a futures mestres hem de tenir la capacitat d’elaborar un bon conte amb els requisits que ens trobem i ens ha motivat i fet reflexionar sobre la premisa d’elaborar un conte propi. Per altra banda, ens ha semblat molt enriquidor compartir els diversos contes de la classe ja que hem pogut extreure noves idees molt originals. A més més, l’activitat en si ens ha permès obrir la nostra ment entenent que un conte pot tenir formats molt diversos i que no té perquè tenir lletra o tenir un format de llibre amb tapes. De fet, gràcies a haver fet un conte, hem après a entendre que hi ha llibres de més o menys qualitat i quins aspectes cal tenir en compte per diferenciar-ho.

Així doncs, cal recordar que un punt podria esdevenir l’inici d’una història sencera.

0. Primera reflexión

Comienza un nuevo curso, y con él diversas asignaturas nuevas. Es inevitable que creemos unas expectativas sobre cómo y qué vamos a aprender en cada una de ellas. De la misma forma, también esperamos diversos conceptos y temas a tratar en la asignatura de Didáctica de la Educación Visual i Plástica.

En primer lugar, esperamos tener una visión más amplia y específica sobre qué conceptos y contenidos artísticos se pueden trabajar en el aula, y a qué edades es más adecuado introducirlos. De esta manera, como futuras maestras podremos planificar de una manera más específica y acertada los contenidos y actividades que realizarán nuestros alumnos en la materia de Educación Visual y Plástica.

En segundo lugar, nos gustaría que nos ofrecieran guías o pautas sobre qué metodologías podemos emplear en el aula, con tal de ofrecer clases más dinámicas y enriquecedoras para los niños.

Por otro lado, nos gustaría ampliar nuestra “maleta” de recursos didácticos para trabajar y potenciar expresión artística de los alumnos. Además, nos gustaría poder elaborar, en ocasiones, esos recursos por nosotras mismas. Todo esto, por lo tanto, implicaría aprender y conocer nuevas técnicas visuales y plásticas.

Por último, pero no menos importante, esperamos recibir una serie de pautas, consejos o ideas para poder incluir y trabajar, como futuras docentes, la educación visual y plástica de una forma transversal incluyéndola y utilizándola como medio de aprendizaje en otras asignaturas.

Como punto de partida, y para tener una visión más amplia sobre cómo queremos trabajar con los alumnos, es importante que echemos la vista atrás y recordemos cómo nos impartieron la clase de plástica a nosotras mismas en la escuela, con tal de mejorar todo aquello que no nos gustaba y potenciar aquellas cosas que sí que nos sirvieron y de las cuales aprendimos.

Recordamos que todo estaba muy pautado: fichas, talleres para fabricar cosas concretas, mandalas, collage, etc. Así pues, siempre exigían que hiciéramos las actividades con una finalidad muy concreta (por ejemplo, realizar un plato redondo). Además, en la escuela nos enseñaban referentes muy conocidos y típicos (Picasso, Dalí, Gaudí, Van Gogh…).

Así pues, creemos que los maestros nos hacían hacer las actividades artísticas para buscar el agrado estético de los padres y la sociedad. El objetivo no era expresarnos ni experimentar, y la evaluación más importante era la aprobación de los padres, del producto final que habías conseguido, y no del proceso y del aprendizaje que se había recorrido para crear el producto.

Por otro lado, y para continuar reflexionando sobre cómo se debería enfocar la materia de educación visual y plástica en las aulas, nos proporcionaron el artículo de Helen Buckley, “El niño pequeño”, el cual no es más que otra prueba de la educación superficial que se ha venido practicando, la cual busca como fin el resultado estético. El artículo da mucho de sí ya que nos permite reflexionar acerca de conceptos tales como: ¿cómo debe ser una maestra de Educación Visual y Plástica? La respuesta a esta pregunta parece ahora un poco más evidente. Pues ahora todos estamos convencidos de que la futura maestra debe ser empática, creativa, debe mostrar entusiasmo, debe respetar la evolución natural de los niños, debe tener una escucha activa pero sobretodo debe transmitir sentimientos y ayudar en el desarrollo del pensamiento crítico de sus alumnos. A su vez, teniendo claro que la plástica, se puede utilizar para aprender otras disciplinas.

Por lo tanto y en lo que se refiere a esta cuestión, podemos contrastar un importante cambio de pensamiento en lo que se hacía antes en las clases con lo que nosotras como futuras maestras querríamos aplicar. Previamente habiendo recordado cómo hemos sido educadas en las escuelas en las que pasamos gran parte de las horas de nuestra infancia nos ha servido para pensar y reflexionar si aquello que vivimos es lo que queremos para nuestros alumnos.

Y lo que tenemos claro todas es que, como maestras, tenemos el poder o más bien la suerte, de poder cambiar la educación -siempre por supuesto, en el ámbito cercano del alumno. Una sola no puede cambiar leyes educativas ni curriculums que vienen establecidos-. A lo que nos referimos, es a un cambio diario de la educación. A que nuestros alumnos no vean la hora de Educación Visual i Plástica como un espacio, solamente, de “manufacturación de productos” que los padres agradecen y por los cuales te felicitan una vez finalizados.

Queremos tener los recursos y las herramientas suficientes como educadoras para crear de esta asignatura algo más. Un espacio donde los alumnos puedan expresarse, comunicarse, sentir, disfrutar y experimentar. Donde dejen volar su imaginación y entiendan que aquello que hacen es por ellos y para ellos, y no para impresionar o dejar de impresionar a la comunidad educativa -familia y maestros, es decir, los adultos-.